Caient a la cala dolça

Vaig caient a la cala dolça,
a aquella de la cala poètica,
a aquella revolucionària,
que encén el vers marí,
el de les hores clares,
el del temperament,
a prop de la ment,
endins de la lluita.

Caic a tu, amor, revolta,
la tendresa és revolució,
caure al teu cau el meu destí,
caure al teu cor fet de corall,
encenent cada cova de mar,
cada pas, menys tranquils,
potser, qui ho sap… Sí…

Després de tot som aigua,
som ones acrobàtiques,
tantes matinades,
i t’estimo, molt,
sé que em diràs
paraules i versos
i per això segueixo,
no creguis en res més,
que en ser, en ser raser,
si ho vols, les teves mans
faran un cau pel meu cor,
cansat de cercar i no trobar,
tot i així, tinc el teu mirar,
la teva essència i el despertar,
per tant sóc molt afortunat,
ara que, per fi, t’he trobat .

La revolta és amor, la tendresa revolució.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Cala, d’aigua dolça i salada

Autora: Carolina Ibac

És la cala d’aigua dolça i salada,
la que els nostres versos abraça,
sense més substància que la llum,
acaronant-nos pel vent que fuig.

La claror de les ombres ens agermana
agafats de mans, fent una rotllana,
a la vista de bruixes i fades,
acompanyats dels àngels
i les seves ales blanques.

Revoloteja l’amor,
a l’avantsala,
passió,
a la cala.

Reprenent el primer bes,
saltant a una altra dimensió,
sense més immersió,
que la del nostre ser.

Les salives barrejades,
intercanviades, desitjades,
a les baixes vesprades,
a les altes matinades,
al mig dels migdies,
durant tot el dia,
troben el raser,
en el bes del teu vers,
que sense voler esdevé
en una àguila que tot ho entén
més enllà de la raó, sempre present,
cercant tot allò que troba al cel,
signes de passes d’ulls de mel,
trobades inesperades als estels,
triomfs de batalles perdudes,
guarnint les cales de les bruixes.

La nostra revolta revoluciona l’amor.