Hi ha un far on tot és amor

Hi ha un far on tot és amor i m’hi llenço,
hi ha un lloc on tot és cor, em dónes el cos,
i no hi ha altres llums que visquin la mel,
i no hi ha altres fars que il·luminin l’estel.

Hi ha un far què em dóna tota la llum,
aquest far és al fons del cor de les nits,
allà on hi deixo l’esperit, em veig lliure.

Res de malsons que m’allunyin de tu,
res de recances que ens treguin la llum,
res de desconfiances, tot ha de ser clar,
pur, net, màgic, com ho és el nostre demà.

I el demà arribarà alçats al millor far,
alçats a aquell far que bressola somnis,
alçats dins la llum que tot ho il·luminarà,
perquè ja saps que aquesta vida és nostra,
perquè ningú pot tenyir de foscor l’ànima,
tant pura, tan blanca, tant plena de llum,
de màgia, encanteri… Som el desig, plens,
som el deliri dels estels, i ningú pot més,
ni menys, aquí només hi som tu… i jo.

Ànima pura, ànima blanca, teva és la clau,
meva és la clau, obrim el far del nostre demà.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Far a l’albada

Autor: Carolina Ibac Verdaguer

El trencaones descansa a l’albada,
després de la ràbia vessada del vent,
sobre la dolça deessa marina i salada,
que plora llàgrimes d’algues, omnipresent.

L’onatge s’estén ferotge sobre la capa fina aigualida
cercant la calma perduda, entre excuses i converses obtuses,
que no duen a bon port i s’enreden en les xarxes dels pescadors.

Les brúixoles giravolten tossudes, fugint del nord, deixant enrere la raó.
Si no hi posem seny, no tenim res a fer… plorarem entre les ones de mel.
Estrelles cristallines turquesesa romanen al fons marí com ploms
mentre l’estufa esclafa la tendresa del nostre demà

I tot d’una, el nostre far.
alçat enmig de cada llamp,
il·luminant l’obscuritat,
tenyint el camí de blanc.

El temps ens duu l’albada,
ara tot és mar en calma,
les ànimes ara són blanques,
i la nostra pell és salada.

Les sirenes entonen una melodia propera,
ara la màgia és encanteri del desig i l’estima,
mentre els ulls de mel i turqueses s’entenen,
sense paraules parlades ni escoltades, fent vida.