Història paradisíaca

Història  paradisíaca a la illa del somriure,
anem fent sendes obertes a les idees pures,
cap de mar i far de pau, llum de senzillesa,
obertes les llunes a la mirada dolça,
tenim milers de milles marítimes davant,
darrera hem deixat tot un món sencer,
mentre passen els segons sense avisar,
mentre passen els dies i les hores, soles,
i ara, a l’illa de la tranquil•litat, dóna’m el sol,
dóna’m els astres de la mirada deslliurada, alada,
mentrestant farem un vers encès a les cales lliures,
a les veles llatines dels vaixells desposseïts d’ires,
mentre travessem el vers amb mirada dolça de fum
i ens ennueguem amb la dolçor que puja des del cor.

Història paradisíaca a un món on s’acaben les guerres,
totes les guerres, que massa vegades esguerren… el vol,
per volar a un món on només el sol sigui font d’energia,
cada cop som més a prop d’ell i cal optimitzar-ho tot,
fer plaques fotovoltaiques arreu del paradís,
sense necessitar més que el vent,
guarint el vers silent,
la dolçor del cel,
en un sol moment,
per anar a arribar arreu
amb la força del propi Déu.

Paradisos i històries a la mirada,
a les cales del poblat alliberat,
que no ens enganyin mai, mai,
despullem la veritat per ser amb tu,
despullem de mots el silenci per a sorgir,
sorgim de nou abans no arribi el darrer vers,
fugim de la terra amb un vol dolç abans perdrem…
La història paradisíaca, un lloc idíl•lic on ser i viure.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Recordem l’oasi

Autor: Carolina Ibac Verdaguer

Recordo un oasi envoltat de desert i muntanyes de sorra.
Les passes cansades caminaven senderes tancades,
que duien a les dunes, amunt i avall, miratges,
sota la capa del sol, fent figa poc a poc.
I és quan la mirada dolça de la vesprada,
rere l’agonia del no poder més amb res,
endolceixen amb la flaire marina,
els nostres cabells al vent,
acaronant la lluna jove,
ara som lliures estels,
encenent un darrer bes,
abans no mori la flama alada,
d’aquella espelma negra oblidada
ennuegant l’alè de passions fugisseres,
convertint en sempre l’etern amor vertader.

Records d’oasis estesos com catifes sobre la sorra,
que tot ho ensorra i enterra, ho amaga i ho oblida,
gràcies a la poció d’aigua tants cops emmirallada,
quan se’ns consumia duna a duna la nostra vida,
i a cada moment una foto de llum brilla,
mentre cau la suor pel front i el cos,
jo només penso que no tinc cor,
un dia va marxar, de juliol.
i ara me’l guardes tu,
tot sol.

Comentaris
  1. dolors ha dit:

    m’agrada 🙂

  2. MILI ALVAREZ ha dit:

    quina tendresa, m’ha arrivat a l’anima preciosa

  3. David Rojas ha dit:

    Profundament refrescant en sentiments i ambients de pau,enhorabona

  4. TONI ha dit:

    Eterna llum que ens regaleu.
    Clandestina llum plena d’histories.
    Histories idil.liques plenes de emocions.
    Idil.lis al sol d’un cor a altre cor.
    Gracies per regalar-nos vida.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s