La crêppe de xocolata i nata

Autors: Daniel Ferrer Esteban i Carolina Ibac Verdaguer

Teníem pocs segons a la butxaca. Per fi m’havia decidit, massa patiments i despropòsits permanents. Asseguda a un racó d’aquell lavabo públic, contemplava com els canells regaven de sang les rajoles del terra. Començava un viatge cap a la felicitat.

Mai hagués pensat que la mort fos així. Almenys la meva. Ho veia tot com si fos viva, però amb la diferència que allò que veien els meus ulls ja no era un món diguem-ne “viu” sinó que ara la realitat tenia una altra forma, no visual, sinó d’estats anímics i vitals canviats, minvats. Poc a poc anava perdent el coneixement, endinsant-me en un somni etern.

Vaig obrir els ulls i tot el que veieren era de color blanc. De cop i volta algú obria aquella porta blanca. Era un infermer. Estava atordida però ràpidament vaig deduir que em trobava en un hospital. La meva empresa havia fracassat, encara era viva.

Vaig alçar-me del llit i tot seguit vaig mirar per la finestra, l’alçada era ben bona, set pisos fins arribar al terra, vaig agafar amb decisió una cadira que hi havia al meu costat i la vaig fer esclatar contra el vidre del finestral, sentia com per fi s’acostava el meu final. Aquell vol fou a càmera lenta, notava com el vent topava a la meva cara i movia els meus cabells com ones d’una mar feta d’aire. Vaig sentir un gran cop, era el meu cos esclafat a terra.

Vaig obrir els ulls i tot el que veieren era de color blanc. Aquest cop provaria sort lluny de la ciutat, lluny de l’hospital i dels locals de ball, de les llums d’emergència i de tot allò que em relacionés amb els humans, per tant, mar o muntanya em vaig dir, vaig intentar anar a casa però no em van deixar, abans m’hauria de curar les ferides físiques i després, em digueren, les del cap, que semblava com si un vol d’estornell m’hagués menjat les neurones, vaig pensar, tot naixent entre les ombres d’aquell maleït hospital.

Vaig alçar-me del llit i tot seguit vaig mirar per la finestra, aquella vegada no em llençaria, a part de les reixes just en aquell moment vingueren per fer-me marxar cap a un psiquiàtric, em digueren que allà no em podria pas suïcidar, que estaria vigilada les vint-i-quatre hores.

Vaig arribar-hi de nit, amb una ambulància, des de les finestres es veien els caps d’alguns malalts que miraven encuriosits, dins meu corria una sang estranya, semblava que no era pas meva, més aviat semblava que rodava pel món en el cos d’una altra persona, de les vegades que m’havia intentat suïcidar no tenia cap senyal, cap cicatriu. I vaig riure, molt, molt fort, escandalosament, era una rialla frenètica de bruixa que barrejava el desig de matar-me i la impotència de cada fracàs, de cada oportunitat malaguanyada.

Dins no era tot foscor, com moltes vegades pinten aquests tipus de llocs, hi havia força llum i a cada finestra de cada porta: Mirades excitades, mirades lascives, mirades brutes… Vaig penetrar per un passadís fins a una habitació de contenció, allà passaria la nit, lligada de mans i peus… “impossible suïcidar-me” –vaig pensar- I com un huracà vaig fotre una empenta als dos cuidadors, un per cada cantó, van caure a terra uns segons, els suficients per fotre’m a córrer pel passadís fins arribar a les escales, mentre les baixava ja havien donar la veu d’alarma i les sirenes roges s’havien activat, tot eren crits de malalts, mentre sortia cames ajudeu-me cap al jardí, aprofitant la negligència que havien comés al deixar les portes obertes –Quin país! Vaig pensar- Vaig creuar el jardí i vaig córrer fins l’autopista, queia molt a prop, em vaig llençar des del pont, un camió, per fi, volia fugir del món, d’allà, em van tornar a “matar”.

Vaig obrir els ulls i tot el que veieren era de color blanc.

Comentaris
  1. Maribel ha dit:

    Renoi quin desespero!!! sempre lo mateig. M’agradat mol Carolina i pogut deduir que no es lo que tu vols , es lo que el desti et te preparat i per molt que lluitis sempre guanyara ell.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s