Nous universos junts
Nous universos junts, a viure,
per sentir, també per riure,
nous horitzons de mots,
de paraules versades,
quan vessen arreu,
tantes vegades nues,
tantes vegades vestides,
mentre mirem de sobreviure,
aquí, al racó del raser tendre,
amb una dolça melodia a l’esquena,
així s’anoten els càntics a les places,
per això tornem a ser qui volíem
sense que ens calguin diners,
sense que ens calgui el sou,
amb la terra i els seus fruits,
amb els pactes garantits,
així tenim de tot,
de tot per tothom,
obrint nous horitzons,
creant nous universos,
junts, en paral·lel,
de nit i de dia eterns,
anem forjant la lluna,
la nit dins la falç nua,
pàl·lida fisonomia mística,
entre el vers i l’encens, pur,
de llum roja com els estels
d’aquest univers que inventem,
amb la força del traç i el goig,
la passió com a destinació
i el punt de partida endins,
d’aquest cap, cec de veritats,
mentre muts de paraules,
de mots encreuats,
ens vestim de nuesa
per a esdevenir poema,
mentre els versos viuen
dins les mirades lliures,
mai captives del temps,
tampoc de l’espai,
que ara s’alça
com ara dorm,
que ara brilla
com demà jeu.
I més enllà,
molt enllà,
universos junts,
ben nous i bruns,
nous universos junts.
∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞
Nous versos units
Autor: Carolina Ibac Verdaguer
Mentre versem vora el llac de la infància,
enduent-nos pels somnis de sang púrpura,
d’il·lusions perennes i plenes de constància,
navego pel teu cos guaitant la brúixola.
I és que quan estem perduts no hi ha nord.
I és que quan res té sentit no hi ha horitzó.
I és que sense tu, jo ho veig tot fosc.
Calen les paraules nues per escoltar-les pures.
Calen ben endins després de sentir l’infinit.
Calen a totes bandes, arreu de la cala.
Algun dia la utopia serà la nostra rutina.
El temps serà el nostre esclau,
les hores mortes seran ben lliures…
i gaudirem de la calma en pau.
No em cerquis i em trobaràs.
Cerca’t i també em trobaràs.
Unitat de versos nous.
Renaixença d’un nou vol.
L’esquena ja no es girarà
i sempre donarà la cara
a la vida, a l’esperança
a tu, a mi, a totes bandes.
Els versos es troben en universos paral·lels, de tant en tant s’ajunten, es traslladen, es trasmuden i ens embogeixen, dolça follia ben sana, és el camí de la brúixola daurada, mentre travessem el món per trobar-nos en el subsòl, si cal, en… un segon!
El meu mapa és un cos on es reflecteix la llum del teu nord!
Gràcies per la preciosa contestació! 😉