Ca la Turquesa

A Ca la Turquesa les pedres parlen,
les roques es revelen amb els mots,
escrivim el vers a la sorra molla,
entre les illes d’aigua als peus,
precioses són les ones nues,
en elles les sirenes dansen,
canten i ballen, són lliures,
sense més instantànies,
la lluita lliura batalles,
pacífiques com els oceans,
estem domant el diamant salvatge,
l’onatge ens porta a les mateixes platges,
mentre ens posem el passamuntanyes oníric,
fet d’imatges imantades de somnis turqueses,
aigua als ulls, al mirar, a l’escriure, nus,
mentre desfem els lligams a la terra,
voltem aquesta esfera,
el punt de fuga als ulls,
hi arribem al fer la volta,
a Ca  la Turquesa tot és pur,
despullem paraules i mots,
versos alliberats al sol,
a aquestes cales,
les del sol,
ben nu…
I pur.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Calen cales

Autor: Carolina Ibac Verdaguer

Les lletres es revolucionen.
Les aigües ho diuen.
Els remolins

b
a
r
r
e
g
e
n

oxígens i hidrògens dobles.
Ens reunirem a la cala,
d’amagat i d’incògnit.
Xerrarem en clau.
Vigilarem res inhòspit.
Tot encara està per a fer.
Comencem pel pas primer.
Calen cales on planejar
estratègies maquiavèl·liques
sota l’obscura nit,
pels estels acollits.
Les barques amarrades
salparan anhelades
d’una lluita que ens espera
mot a mot,
ona a ona,
frec a frec,
mur a mur,
bes a bes.

Cada gra de sorra de la cala
Compta una ànima blanca
que encara té esperança.